La realitat que ha superat la ficció.
La companyia Títeres desde Abajo va presentar en el marc de la programació del Carnestoltes de Madrid, ciutat governada per Ahora Madrid -element que de ben segur ha condicionat el cas-, l’obra: “La Bruja y Don Cristóbal. A cada cerdo le llega su San Martín”. I ja ho tenim servit.
El que es dedueix del propi auto del jutge, del que expliquen els autors i de la sinopsi i les explicacions d’algunes persones que van veure l’obra, no es pretenia enaltir el terrorisme. L’objectiu era denunciar l’ús que el poder fa del terrorisme per criminalitzar la dissidència. I vet aquí quina “moraleja”1 més real. Si no fos perquè és cert, semblaria ficció. Però no és la ficció el que els ha portat a la garjola.
La criminalització de la ficció
Juan Diego Botto, en un imprescindible article, ho explica perfectament: “La ficción es un territorio de reflexión supuesto y sublimado en el que lo que acontece no es “la realidad” sino una representación imaginada de la misma, por más realista que sea la pieza”.
I és que tot el que es jutja, no moralment o èticament sinó judicialment, va succeir dins d’una obra de teatre i ho feien uns titelles de drap. I aquí és on el perill cap al precipici antidemocràtic és més evident. Perquè no parlem de gustos, d’oportunitat, de bellesa, de si ens agrada la música o la lletra, en paràmetres estètics, culturals, etc. Parlem de si és delicte i de si privem la llibertat d’unes persones per fer-ho. En definitiva, parlem d’un dret fonamental.
D’inapropiat, polèmic, a delictiu
El que podia ser una polèmica sobre la idoneïtat de l’obra per al públic infantil es converteix, emparat pel Codi Penal, en un presumpte delicte d’enaltiment del terrorisme que acaba en detenció. Un despropòsit que mostra que el Codi Penal contempla una definició tan àmplia i vaga sobre terrorisme que pot suposar un límit en el dret a la llibertat d’expressió. I agreuja el tema el fet que el jutge no contempli mesures alternatives a la privació de llibertat.
Cal tenir present que diversos relators de Nacions Unides ja han advertit que només s’haurien de sancionar les expressions que incitin directament a la comissió d’actes terroristes. I vaja… no seria el cas.
Poca broma. Poc importa si ens agrada, si era apropiat o no; enredar-nos aquí és defugir de la gravetat de la situació. Insisteixo, la vulneració d’un dret fonamental. Perquè els detinguts no van ser els titelles, que en l’obra de ficció podien estar fent algun delicte, els privats de llibertat són els dos joves titellaires que movien els fils. Cal recordar de nou que la cultura i l’art també són formes de crítica social, de debat social sobre temes que afecten les nostres vides i això pot destorbar i molt.
De sàtira a enaltiment del terrorisme
La diferència entre aquests conceptes és el que ens diferencia d’un estat de dret de ficció a un estat de dret democràtic, de debò. Nosaltres triem. I aquest cas suposa, des del meu parer, un greu punt d’inflexió en la repressió de la llibertat d’expressió i, en conseqüència, incompatible amb la democràcia.
Normalitzar-ho o situar-ho en l’anecdotari opinable és una irresponsabilitat en el millor escenari, o una estratègia planificada de criminalització de la dissidència i vulneració d’un dret fonamental.
Punició, demagògia, instrumentalització política de drets i llibertats
No és la primera vegada, i malauradament no serà la darrera, que s’utilitza un fet per minar un govern. En aquest cas els titellaires han estat utilitzats per minar el govern de la Carmena, deteriorant la democràcia. Si em permeteu, un agreujant ètic a la greu qüestió.
Ofensa moral? I si fos així, què?
Si ara em posés el barret de mare trobaria milers de moments que m’ofenen més a ulls i oïdes de la meva filla que aquest. Des dels contes de la nostra infància plens de masclisme, homofòbies i classismes a les imposicions dels rols en la joguina i l’imaginari, a les vàries violències directes o indirectes en les programacions infantils i els jocs. I molt especialment ofèn la desconstrucció de valors democràtics i humanistes de la nostra societat. Aquí alguns dels exemples d’aquesta setmana: la pederàstia a les escoles, el tancament de files d’alguns membres de la comunitat educativa amb l’escola. La vergonyant i indecent Europa, que ofega l’humanisme a la Mediterrània en els cossos i les ànimes de les persones refugiades. La ja no aïllada corrupció dels qui mouen els fils. I, encara més, la vulneració flagrant d’un dret fonamental, la llibertat d’expressió i opinió, consagrada en la Declaració Universal dels Drets Humans i protegida pel Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg. Però això poc importa; si a mi m’ofèn, m’agrada o no, res té a veure amb el debat, seria el camp de les opinions i sensibilitats, no el camp dels drets!
Al final, uns senyors que van escriure la Llei mordassa, que van modificar el Codi Penal, que utilitzen la criminalització de la dissidència, el dret penal de l’enemic, volen seguir movent els fils de les nostres vides, com si fóssim titelles. I no som de drap, estem ben vives i despertes. Titellaires sí, titelles no.
[1] Faig servir el terme en castellà perquè moralitat, que seria la traducció correcta, en aquest cas s’adiu menys.
Publicat a la Revista Treball
Tres voltes rebel 